Escarabat Rinoceront

Cada any passa el mateix, i aquest no ha estat diferent tampoc. En arribar aquesta època els escarabats xilòfags surten per reproduir-se, i de sobte es veuen arrossegat pel vent fins al portal de casa. Aquí hi ha una femella d'escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) que he pogut tornar a la natura.

Tot i que li faltava un parell de segments en sengles potes, tenia una actitud prou desafiant, oi?

Torna a casa en un matí d'estiu (la fusta és d'una soca de Populus sp. mort)

Abraçada fraternal

En un camí de Sant Gregori anant cap a Cartellà hom hi troba un curiós fenòmen botànic. Es tracta d'un empelt entre un suro (Quecus suber) i una alzina (Quecus ilex sp. ilex). La trobada entre aquestes espècies cosines ja deu venir de fa temps, doncs com es pot apreciar les dimensions d'ambdós individus són considerables. I és aquí es fa palès allò de "quan més cosins, més endins".

Com trobar-lo?

Pitja en la imatge per veure-la més gran.

El gavià lladregot

Observeu com va cominant a poc a poc, com dissimulant, i quan té la bossa fuig a cuita corrents!

Un gavià d'escòcia ha desenvolupat l'hàbit de robar Doritos d'una botigueta.

El Gavià espera fins que no hi hagi clients pels voltant i el botiguer no miri, llavors entra caminant a la botiga i pilla una bossa de Doritos de formatge (sempre el mateix tipus).

Una vegada a fora, obra la bossa i la comparteix amb els altres ocells.

El gavià lladregot va començar els seus hàbits "criminals" quan un dia va colar-se en una botiga d'Aberdeen (Escòcia) i es va "agenciar" una bossa de patates. Des de llavors, ha esdevingut un "client" habitual.

Els clients han començat a pagar allò que el gavià s'endú per què ho troben divertit.

Passi, passi, que veurà el piset

Si mai aneu per un bosc de pi negre (Pinus uncinata) i veieu un piló d'acícules seques, normalment tapant parcialment una soca morta, és que heu topat amb un niu de formigues. Per tal de mantenir una bona temperatura, aquestes treballadores incansables acumulen les fulles de pi caigudes per fer-hi en niu. Els ossos ho saben i no dubten a "rebentar" la muntanya de fulles per fer-se un banquet amb els ous, les larves i els adults. Diuen que en països nòrdics aquestes "construccions" arriben a fer dos metres, i fins hi tot els ossos i altres animals les aprofiten per fer-hi el cau "amb calefacció".

Hipertela

Entre figueres de moro i cargols atrapats, aquesta o aquestes arañes fan una bona maraña ...

El silenci de la papallona

L’esfinx de la mort o ocel·lat (Smerinthus ocellata) és una papallona que s’ha guanyat una mala reputació per tenir una taca al dors semblant a una calavera, de tal manera que la superstició ens diu que porta mala sort a les cases que entra i fins i tot s’ha utilitzat en películes de por com a símbol sinistre. No sé si a Sant Gregori (lloc on s’ha pres la fotografia) hi ha cap assassí en sèrie però de bon matí, amb una certa rasca, aquesta femella feia més pena que terror, malgrat la seva mida –aprx 10 cm-, allà arraulida en una fulla.

Perc cert, avui s'ha acabat l'estiu

Ahir vaig estar a Mortitx: és una alqueria situada a la part septentrional de Mallorca, entre Sóller i Pollença. En el Repartiment de Mallorca (S. XIII) apareix anomenada Mortit, en el districte de les muntanyes, que segurament correspon a l'actual Mortitx. Sembla que aquest és un de tants noms de lloc baleàrics de radical llatí i de terminació -itx o -utx (Costitx, Pastoritx, Fornalutx, etc.), que representen probablement formes del parlar romànic dels mossàrabs insulars. Curiós. (Per cert, a la foto de dalt, al costat esquerre, hi ha el meu company de feina, encara qe no es vegi molt bé. Es pot ampliar)

Avui hi nidifica el voltor negre, hi ha moltes cabres mallorquines, uns torrents abruptíssims, una zona plantada de vinya recentment, i per cert, també s'hi han trobat restes d'indústries prehistòriques metal·lúrgiques de com a mínim fa 4.000 anys. En una mena de posts que en diuen "jaços de morterets", aquesta gent es dedicaba a picar metalls (coure, etc.), en petites coves i avencs molt apartats i de difícil accés. Això també és curiós.

Quin bicho més gros

Si, un bernat pescaire (Ardea cinerea). A on? Doncs a les basses d'un camp de golf molt a prop de Palma (Illes Balears). Resulta que els camps de golf, amb els seus petits llacs ben tranquils, amb uns bons roughs per picar alguna cosa, sempre verds, amosaicats i poliecotònics, són un lloc ideal per a certes espècies, si tenim en compte que la matriu on estan, a vegades pot arribar a ser pitjor. Tot i així, no deixen de ser deserts verds.

Per cert, la foto amb el 300 mm i a ISO 800, sino em sortia moguda. Quin estrés.