Asplenium: un blog de natura

Escarabat Rinoceront

2008-06-21T12:38:00.004+02:00

Cada any passa el mateix, i aquest no ha estat diferent tampoc. En arribar aquesta època els escarabats xilòfags surten per reproduir-se, i de sobte es veuen arrossegat pel vent fins al portal de casa. Aquí hi ha una femella d'escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) que he pogut tornar a la natura.

Tot i que li faltava un parell de segments en sengles potes, tenia una actitud prou desafiant, oi?

Torna a casa en un matí d'estiu (la fusta és d'una soca de Populus sp. mort)

Abraçada fraternal

2008-06-15T19:39:00.004+02:00

En un camí de Sant Gregori anant cap a Cartellà hom hi troba un curiós fenòmen botànic. Es tracta d'un empelt entre un suro (Quecus suber) i una alzina (Quecus ilex sp. ilex). La trobada entre aquestes espècies cosines ja deu venir de fa temps, doncs com es pot apreciar les dimensions d'ambdós individus són considerables. I és aquí es fa palès allò de "quan més cosins, més endins".

Com trobar-lo?

Pitja en la imatge per veure-la més gran.

El gavià lladregot

2007-10-17T17:09:00.000+02:00

Observeu com va cominant a poc a poc, com dissimulant, i quan té la bossa fuig a cuita corrents!

Un gavià d'escòcia ha desenvolupat l'hàbit de robar Doritos d'una botigueta.

El Gavià espera fins que no hi hagi clients pels voltant i el botiguer no miri, llavors entra caminant a la botiga i pilla una bossa de Doritos de formatge (sempre el mateix tipus).

Una vegada a fora, obra la bossa i la comparteix amb els altres ocells.

El gavià lladregot va començar els seus hàbits "criminals" quan un dia va colar-se en una botiga d'Aberdeen (Escòcia) i es va "agenciar" una bossa de patates. Des de llavors, ha esdevingut un "client" habitual.

Els clients han començat a pagar allò que el gavià s'endú per què ho troben divertit.

Passi, passi, que veurà el piset

2007-08-14T20:40:00.001+02:00

Si mai aneu per un bosc de pi negre (Pinus uncinata) i veieu un piló d'acícules seques, normalment tapant parcialment una soca morta, és que heu topat amb un niu de formigues. Per tal de mantenir una bona temperatura, aquestes treballadores incansables acumulen les fulles de pi caigudes per fer-hi en niu. Els ossos ho saben i no dubten a "rebentar" la muntanya de fulles per fer-se un banquet amb els ous, les larves i els adults. Diuen que en països nòrdics aquestes "construccions" arriben a fer dos metres, i fins hi tot els ossos i altres animals les aprofiten per fer-hi el cau "amb calefacció".

Hipertela

2006-12-16T22:56:00.000+01:00

Entre figueres de moro i cargols atrapats, aquesta o aquestes arañes fan una bona maraña ...

El silenci de la papallona

2006-12-01T13:50:00.000+01:00

L’esfinx de la mort o ocel·lat (Smerinthus ocellata) és una papallona que s’ha guanyat una mala reputació per tenir una taca al dors semblant a una calavera, de tal manera que la superstició ens diu que porta mala sort a les cases que entra i fins i tot s’ha utilitzat en películes de por com a símbol sinistre. No sé si a Sant Gregori (lloc on s’ha pres la fotografia) hi ha cap assassí en sèrie però de bon matí, amb una certa rasca, aquesta femella feia més pena que terror, malgrat la seva mida –aprx 10 cm-, allà arraulida en una fulla.

Perc cert, avui s'ha acabat l'estiu

2006-10-05T16:37:00.000+02:00

Ahir vaig estar a Mortitx: és una alqueria situada a la part septentrional de Mallorca, entre Sóller i Pollença. En el Repartiment de Mallorca (S. XIII) apareix anomenada Mortit, en el districte de les muntanyes, que segurament correspon a l'actual Mortitx. Sembla que aquest és un de tants noms de lloc baleàrics de radical llatí i de terminació -itx o -utx (Costitx, Pastoritx, Fornalutx, etc.), que representen probablement formes del parlar romànic dels mossàrabs insulars. Curiós. (Per cert, a la foto de dalt, al costat esquerre, hi ha el meu company de feina, encara qe no es vegi molt bé. Es pot ampliar)

Avui hi nidifica el voltor negre, hi ha moltes cabres mallorquines, uns torrents abruptíssims, una zona plantada de vinya recentment, i per cert, també s'hi han trobat restes d'indústries prehistòriques metal·lúrgiques de com a mínim fa 4.000 anys. En una mena de posts que en diuen "jaços de morterets", aquesta gent es dedicaba a picar metalls (coure, etc.), en petites coves i avencs molt apartats i de difícil accés. Això també és curiós.

Quin bicho més gros

2006-10-05T10:07:00.000+02:00

Si, un bernat pescaire (Ardea cinerea). A on? Doncs a les basses d'un camp de golf molt a prop de Palma (Illes Balears). Resulta que els camps de golf, amb els seus petits llacs ben tranquils, amb uns bons roughs per picar alguna cosa, sempre verds, amosaicats i poliecotònics, són un lloc ideal per a certes espècies, si tenim en compte que la matriu on estan, a vegades pot arribar a ser pitjor. Tot i així, no deixen de ser deserts verds.

Per cert, la foto amb el 300 mm i a ISO 800, sino em sortia moguda. Quin estrés.

Parada bloggiana estival

2006-09-13T14:23:00.000+02:00

Després d'una suada forta per una finca al NE de Mallorca, vaig poder fotografiar aquest voltor negre (Aegypius monachus)(sorprenentment des d'una cota superior a ell: quelcom poc habitual). Primer vaig veure una parella d'esparvers volant just per sobre el pinar i quan ja començava a montar el 300 mm, ràpidament va aparèixer el voltor (en aquestes situacions tot et cau, no pots conectar bé el tub a la càmara, quan vas a fer click veus que encara tens la tapa posada, etc.). Superat el desatre, el voltor va ser bondadós i es va deixar fer unes quantes fotgrafíes. Nómes aquestes van sortir bé ...

Per que creua el llangardaix la carretera???

2006-08-16T12:05:00.000+02:00

Si mai em reencarno a llangardaix (Lacerta lepida) haig de recordar mirar a banda i banda de la carretera abans de creuar-ne una. Aquest no ho va fer, i em va donar l'oportunitat de fotografiar-lo amb tota la paciencia del món. Per sort, la mare natura és sabia i, sobretot, estalviadora (o aprofita tot), quan vaig tornar a passar al dia següent el cadàver ja no hi era...segurament algún milà negre (milvus migrans) que voltava per allà o qualsevol altre carronyer en va fer el seu àpat.

Acudit estúpid que no puc mai deixar d'explicar quan veig un llagardaix d'aquests:

"Quin és l'animal més llest del mòn?. El llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida). Per que l'acerta, le pida' lo que le pida'..." :P

Nyampa-zampa

2006-08-16T11:47:00.000+02:00

Quan els requeriments nutricionals són més grans que la capacitat del sòl de satisfer-los, la vida se les empesca per sortir-se'n igualment. Així trobem les plantes carnívores, en aquest cas insectívores, millor dit. La viola d'aigua (Puinguicola sp.) segrega una substància per enganxar els insectes a les seves fulles, una vegada inmovilitzat cargola la fulla al seu voltant i emet un "suc gàstric" per digerir-lo. Finalment abosorveix els nutrients aportats per la víctima per la fulla. Només li falta fer el rotet! (Exemplar fotografiat a la vall d'Ordesa al juliol d'enguany. Fixeu-vos amb els puntets de les fulles. Sí, són bitxos ja "digerits"!)

Si la muntanya no va a mahoma...

2006-06-06T12:39:00.000+02:00

En mig dels secans de lleida, en una petita conca endorreica, trobem aquesta curiosa imatge. Un tamariu (Tamarix sp.) ha nascut en un antic pou de regadiu. És clar que en una zona tan seca, cadascú s'espavila com pot, així que "si el freàtic no va al tamariu, el tamariu va al freàtic". Tota una lliçò de supervivència.

Per cert, just al costat hi havia el pare de tots els tamarius. Es tracta d'un exemplar d'uns 6 m d'alçada i 3 troncs de més de 30 cm de diametre!

Inesperat

2006-05-16T23:24:00.000+02:00

L'altra dia passejant pel Massís de les Gavarres (Girona) vaig topar amb una comunitat inesperada: es tracta d'un Llorerar (Laurus nobilis). El fons d'una riera (la riera de Fitor) era curull d'aquests arbres que normalment es troben més solitaris i que aquí formaven un autèntic bosc en galeria, enmig d'avellaners (Corillus avellana), cirerers (Prunus avium), freixes de fulla estreta (Fraxius angustifolia) i algun boix grèvol (Ilex aquifolium). Ja sé que no és una raresa, però vès, no deixa de ser curiós...

I don't know

2006-05-09T11:50:00.000+02:00

No tinc ni idea de quin animal són! Aquest desembre, sobre Setcases, hi havia molts Quimus balloseris L. subesp. frikinae. Ventura són les petjades d'un exemplar hivernant.

L'emprempta de l'assassí

2006-05-05T17:07:00.000+02:00

Sempre és impactant ser testimoni del dramatisme d'un arbre mort, però ho és més si es tracta d'un gatell (?) (Salix cinerea) jove, enmig de la verdor ufanosa del bosc de ribera primaveral de l'Onyar (Girona), i sobretot si "l'assassí" deixa la seva marca sedosa personal (probablement alguna mena d'oruga o d'aràcnid; els que hi enteneu, a veure si ens rebel·leu el misteri - pitgeu sobre la foto per veure-ho millor).

Allau al Cadí

2006-05-02T13:12:00.000+02:00

A cota 1.800-1.900 m i en una llargada de bastants centenars de metres, vam veure aquest allau d'enguany, que fou capaç de trinxar una quantitat espectacular de biomassa de pi roig i pi negre. Increïble!. A sota de troncs de més de 30-40 cm de diàmetre, branques, etc. encara hi havia neu. Únicament van sobreviure alguns pins joves, els més elàstics. Brutal!

Festí

2006-04-28T16:28:00.000+02:00

Centenars de gavines vulgars (Larus ridibundus), o "d'hivern", com es coneixen a les Balears, remunten el riu Besòs cada matí per alimentar-se. Troben, en l'emissari d'una Depuradora, la taula ben parada. Elles només han de parar-se, vestir-se el pitet negre del cap (només a partir de Setmana Santa) i servir-se a discreció.

Falzia

2006-04-28T13:13:00.000+02:00

Ai, me n’havia oblidat, Asplenium trichomanes. En català, “falzia roja”, una falguera força comú d’escletxes i zones ombrejades de parets.
En la imatge, sobre calcàries juràssiques de la Serra de Tramuntana (Mallorca).
És la planta que dona nom al blog, de moment.

2006-04-28T11:17:00.000+02:00

Seguint amb la línia crítica dels ecologistes radicals, iniciada sutilment en l’entrada anterior, aquesta imatge reflexa el intent constant i sense descans per part d’alguns tècnics o educadors, de convertir als pobres i indefensos usuaris dels espais naturals, en autèntics deficients mentals (sic). No fa falta dir, que això va en relació a les linies bilingues de la part inferior del panell.

Unreal real

2006-04-27T11:18:00.000+02:00

De la mateixa manera que un joc informàtic dels anomenats "subjectius" (Unreal, Call of Duty, Counter Strike, ...) -per mi, els més interessants i divertits-, aquesta imatge plasma la "perra vida" d'un moix assilvestrat (en castellà, gato cimarrón), jugant una partida, en un terreny on es fa una gestió de la fauna predadora. Totalment necessària i justificada, per molt que diguin els Cat Friends .
Al joc, els protagonistes són els Warrior Cats (n'hi ha molts, ben repartits i organitzats). I l'actor principal és en Dark JY/7 WC. Tu mateix dirigeixes els seus moviments amb els botons de control direccionals i d'atac.
En aquest cas, aquest felí controlat pel joystick no té set vides sino només una, ja que aquestes gàbies de control no perdonen. L'objectiu d'aquesta fase (de les darreres del joc) és aconseguir arribar a la zona enemiga (al joc, Cube - Cage ·3·) , capturar el tros de sobrassada (al joc de la PS2 és diria Cápsulas de fluido de neón de recarga láser o algo així), sortir a camp neutral, ingerir-lo i tornar a la base, informant als altres moixos (recordem Warrior Cats) de la posició en coordenades i status de la zona hostil.
Els gats ja saben que en terreny vedat no són ben rebuts: són una espècie introduïda i invasora, que depreda sobre espècies d'animals, tant protegides com caçables (perdiu, conill, etc.). Per tant, tenen l'animadversió de caçadors (al joc serien Hunter robots) i de conservacionistes (al joc Ornito-botanicos Alfa), ambdós impossibles d'eliminar sense trucar el joc. Per altra banda, tenen uns aliats, els de la Protectora d'animals (al joc Deep Protectors Eagles): el seu líder és el Sr. J. Muir de la Deep Ecologist (Si una guerra de razas estallase entre animales salvajes y sus amos humanos, yo estaría tentado a quedarme del lado de los osos).
Aquest triangle de forces està en lluites constants a tots els nivells. Enmig de tots, el WC lluiten per sobreviuré sense caure a les trampes de control de predadors repartides pel territori adquirit amb la connivència dels PE i d'alguna padrineta que els hi dona llet amb galetes (al joc, encara sense traducció).
Normalment, els WC, com és le cas del Dark JY/7 WC, quan son capturats entren en un estat de mal de cap molt fort que dura pocs segons, després ja no recorden res. Potser la seva darrera imatge a la retina és una pedra que s'atura. La pedra és roja i té restes de pèl en una cara.
Visca el control de predadors, sempre que respeti martes, genetes i mostels.

Petjades

2006-04-27T10:09:00.000+02:00

Hom mai no sol ser consient de tot el que pot revel·lar una petita bassa de fons argilòs: Si ens hi fixem podem veure una petjada d'ocell (part superior dreta) i, a la part central, del que probablament sigui un esquirol (Sciurus vulgaris). En el tronc d'un arbre just al costat de la bassa, les marques d'un porc seglar (Sus scrofa) refrengant-s'hi eren més que evidents. Sense haber-los vist, sabem que hi són!

Esbart de coloms

2006-04-27T09:39:00.000+02:00

91 coloms! Increïble. No hagués dit mai que en aquest tram de línia de baixa tensió, hi poguessin haver tants “bichos”. Senzillament és contar-los (57+20+14). Això és com els ramats d’ovelles, sempre sembla que n’hi hagin menys de les que hi ha.

A darrera hora del dia, aquest esbart de coloms derivats del roquer (Columba livia) anaven d’un cantó a l’altre del Pla. Són coloms mig domèstics, mig salvatges, alguns fins i tot missatgers, totalment sedentaris i abundants.

A sota, i posats a contar, uns 14 o 15 ametllers (Prunus amygdalis) i la teulada d'una caseta d'eines.

Asplenium

2006-04-27T09:09:00.000+02:00

Hola, entrant en aquest filó del món dels blogs, inicio o iniciem (encara no es segur) aquest diari de bitàcora (no se sap exactament quina persona o persones ho faran?), el nucli temàtic del qual, és el de transmetre petites microescenes (sense excessiva importància de fons), extretes d'informacions, vivències, experiències, observacions, anècdotes, etc., gairebé sempre amb una documentació gràfica complementària.

D'on vindran totes aquestes coses? Doncs del treball de camp, entenent aquest com una actitud global i permanent. És a dir, mitjançant quatre línies i una imatge, expressar tot allò que és capaç d'acaparar en una cent vint-i-cinquena part de segon, el mirall d'una reflex.

Desconeixent quina pot ser la vida d'un blog així (10 hores? 10 mesos?). Ignorant a qui pot interessar. Sense saber gairebé res, avui comença això, amb l'ànim que sigui un quadern viu i amb una actitud plenament desenfadada.